tornant a lo bo, bonic i barat

Durant el passat segle la major part del comerç, en tots els seus sectors, ha sigut i és dominat per unes 200 corporacions o, com se les anomena habitualment multinacionals.
No ho dic jo, molt llibres d’escriptors de fama mundial així heu testifiquen, clar que aquestos fets evidents sols aplega a la gent que, amb una certa inquietud furga al darrere dels grans focus mediàtics (primeres pagines dels diaris, obertures dels principals informatius televisius), per a saber que passa al darrere, i si açò ens fa la vida més còmoda i confortable.
En cent anys que aquestes grans empreses transnacionals han irromput en la nostra vida, pareix, a primera ullada, que la nostra vida ha millorat extraordinàriament, però és realment així?. A canvi de que hem aconseguit aquestes millores?. Mereix la pena tot aqueix sacrifici?.
Com en un estat oníric, en cent anys hem passat d’anar a peu a conduir cotxes de gran cilindrada, que ens transporta d’un costat a l’altre de manera ràpida i segura, però desprès la realitat ens és tossuda i ens diu que les carreteres estan col•lapsades de tan de automòbil, i que passem grans estones a dintre del vehicle, suportant grans embussos, fent-nos més agressius, restant temps a la nostra família etc.
Desprès d’una esgotadora jornada laboral, tenim al nostre abast tots els aparells que ens poden fer més agradable la nostra vida, ( televisors, ordinadors, consoles, aparells de DVD etc), però la realitat no es permet de gaudir d’aquests avanços perquè la majoria de les vegades ens quedem dormint davant de l’aparell de televisor, que s’ha convertit en el somnífer més efectiu de finals del segle xx, i per lo que s’albira, del segle XXI, amb lo que de poc serveix tota aquesta parafernàlia tecnològica, si més no com a passatemps.
Es clar que per aplegar a aquest estat de percepció, cal una maquinaria propagandística de calat, per manyuclar al personal, induint-lo en una espècie de catarsis meravellosa, que fa que el mon que nosaltres ens agradaria tenir, tingui aspecte de realitat, però que a la fi no és més que una realitat virtual, perquè el treball, esforç mental i físic que tenim que invertir en assolir tots aquests, suposats, “aparells de la felicitat” ens tenen totalment esclavitzats a la feina feixuga, d’aconseguir diners i més diners per a tractar de fer realitat la nostra esperada felicitat tecnològica.
Trencar aquest cercle viciós és molt difícil però no impossible. Desfer-se de les cadenes del consumisme crònic i, paradoxalment, essencial per a mantenir la nostra societat de consum, resulta molt complicat i no aconseguir trencar-les, la majoria de les vegades te conseqüències catastròfiques, i acaba produint més infelicitat.
Però tenim que fer un esforç per anar a la essència de les coses. A la qualitat i no a la quantitat. Que les coses més senzilles són, la majoria de les vegades les millors i han coexistit amb nosaltres pràcticament des de els inicis de la humanitat. Però per damunt de tot hi ha un bé inapreciable a simple vista, però que forma part de la nostra vida que és el temps, que val més que tots els aparells i mecanismes que la societat de consum ens tracta de vendre.
La combinació entre “ temps lliure” ( que paraules més idònies per expressar la esclavitud en que vivim) un bosc o un parc i una cosa tan simple ( i a la vegada tan meravellosa) com un llibre, ens pot aportar moments meravellosos.