Durant el passat segle la major part del comerç, en tots els seus sectors, ha sigut i és dominat per unes 200 corporacions o, com se les anomena habitualment multinacionals.
No ho dic jo, molt llibres d’escriptors de fama mundial així heu testifiquen, clar que aquestos fets evidents sols aplega a la gent que, amb una certa inquietud furga al darrere dels grans focus mediàtics (primeres pagines dels diaris, obertures dels principals informatius televisius), per a saber que passa al darrere, i si açò ens fa la vida més còmoda i confortable.
En cent anys que aquestes grans empreses transnacionals han irromput en la nostra vida, pareix, a primera ullada, que la nostra vida ha millorat extraordinàriament, però és realment així?. A canvi de que hem aconseguit aquestes millores?. Mereix la pena tot aqueix sacrifici?.
Com en un estat oníric, en cent anys hem passat d’anar a peu a conduir cotxes de gran cilindrada, que ens transporta d’un costat a l’altre de manera ràpida i segura, però desprès la realitat ens és tossuda i ens diu que les carreteres estan col•lapsades de tan de automòbil, i que passem grans estones a dintre del vehicle, suportant grans embussos, fent-nos més agressius, restant temps a la nostra família etc.
Desprès d’una esgotadora jornada laboral, tenim al nostre abast tots els aparells que ens poden fer més agradable la nostra vida, ( televisors, ordinadors, consoles, aparells de DVD etc), però la realitat no es permet de gaudir d’aquests avanços perquè la majoria de les vegades ens quedem dormint davant de l’aparell de televisor, que s’ha convertit en el somnífer més efectiu de finals del segle xx, i per lo que s’albira, del segle XXI, amb lo que de poc serveix tota aquesta parafernàlia tecnològica, si més no com a passatemps.
Es clar que per aplegar a aquest estat de percepció, cal una maquinaria propagandística de calat, per manyuclar al personal, induint-lo en una espècie de catarsis meravellosa, que fa que el mon que nosaltres ens agradaria tenir, tingui aspecte de realitat, però que a la fi no és més que una realitat virtual, perquè el treball, esforç mental i físic que tenim que invertir en assolir tots aquests, suposats, “aparells de la felicitat” ens tenen totalment esclavitzats a la feina feixuga, d’aconseguir diners i més diners per a tractar de fer realitat la nostra esperada felicitat tecnològica.
Trencar aquest cercle viciós és molt difícil però no impossible. Desfer-se de les cadenes del consumisme crònic i, paradoxalment, essencial per a mantenir la nostra societat de consum, resulta molt complicat i no aconseguir trencar-les, la majoria de les vegades te conseqüències catastròfiques, i acaba produint més infelicitat.
Però tenim que fer un esforç per anar a la essència de les coses. A la qualitat i no a la quantitat. Que les coses més senzilles són, la majoria de les vegades les millors i han coexistit amb nosaltres pràcticament des de els inicis de la humanitat. Però per damunt de tot hi ha un bé inapreciable a simple vista, però que forma part de la nostra vida que és el temps, que val més que tots els aparells i mecanismes que la societat de consum ens tracta de vendre.
La combinació entre “ temps lliure” ( que paraules més idònies per expressar la esclavitud en que vivim) un bosc o un parc i una cosa tan simple ( i a la vegada tan meravellosa) com un llibre, ens pot aportar moments meravellosos.
dilluns, 22 de febrer del 2010
divendres, 11 de desembre del 2009
LA CIRCUMVAL·LACIÒ NO ÉS UN CIRCUIT DE FORMULA 1
Quan el comte Duc D’Olivares digué que els valencians eren com un moll, amb totes les seves afeccions, demostrava que coneixia molt be el caràcter del nostre poble.
Tot això heu dic perquè l’altre dia anant-me’n de pont, per la famosa travessera d’Oliva, vaig tenir , una vegada més, que sofrir la denigrant humiliació d’aguantar un embús de més de mig hora( els dies de feina és més) per a creuar aquesta població saforenca.
Esmente el famós dit del conegut comte-duc per a justificar la denigrant actitud del nostre poble front a tal humiliació que any rere any , i dia rere dia, ens a tocat suportar.
L’actitud de tots nosaltres, lluny de ser vehement davant de tal desprestigi, era més d’acceptació de lo que allí passava; que d’ací a un ratet estarien fent-nos la paellleta o en la platja, i que no mereixia la pena de fer-se mala sang per una actitud tan deshonrosa.
En qualsevol altre territori del mon, estic segur que no reaccionarien de la mateixa manera. Però, desgraciadament, en uns llocs molt i en altres tan poc.
Darrerament, s’han intentat de fer uns intents de mobilitzar a la ciutadania per a tractar de resoldre semblant vergonya. S’han convocat manifestacions a hores poc intempestives o lo menys intempestives per a les autoritats( quan deurien ser de durada llarga i setmanal), i, fins i tot, amb la presencia de la màxima autoritat de la ciutat d’Oliva, (quan és un problema que ens afecta a tota la comarca), per a tractar de donar-li una solució definitiva; tan sols han acudit uns quants ciutadans compromesos( els altres estaven pensant en la paelleta i anar-se’n a la platja) i sempre desprès de cadascuna d’aquestes manifestacions, el senyor alcalde ens assaciava el nostre empipament amb unes quantes molles en forma d’informe que ja es tramitava o compromís per part de la conselleria corresponent de que la cosa anava avant. Desgraciadament, açò no és tracta de construir cap circuit de formula1 o de la American’s cup, perquè aleshores la circumval·lació ja faria anys que estaria acabada, però com es una cosa “de tan poca importància” i ells guanyen eleccions igual, doncs per a que canviar.
Però no és pensen que es un cas aïllat, res més lluny de la realitat; hi ha hospitals, trens de rodalies etc que estan en el mateix o paregut cas, però clar les nostres preocupacions son altres, i quasi sempre venen del nord i són, electoralment molt més rentables, i així ens tenen distrets de lo que realment ens importa, i el cap de setmana una bona torrà i dos copetes de vi, i a viure que son dos dies. Ai¡¡¡¡ quanta raó tenia el Comte-Duc D’Olivares.
divendres, 16 de novembre del 2007
els cinemes d'estiu
TEN RECORDES?
Tots ens recordem lo que significava els cinemes d’estiu a les nostres vides. Especialment els dissabtes, lluny d’entestar-se en anar a olorar la suor de la gent, tragar fum de tabac dintre de timbes de dimensions inhumanes, i atabalar-se de cafè d’Alcoi suportant la música pesada, a uns decibels nocius per a la salut auditiva, decidíem anar-nos-en a veure un parell de pel·lícules ( quasi sempre de reestreno) a uns preus més que competitius, fumant-nos unes quantes cigarretes, bevent unes cervesetes més que gustoses, i empassant-nos uns entrepans ( els de botifarra i llonganissa estaven especialment bons), mentre visionaven les pel·lícules, triades per criteris que no sempre primaven els cinematogràfics.
El nivell de benestar en aquestos recintes no era precisament exemplar. Les cadires, fetes, unes vegades d’espart molt gastades a l’època, i les de ja més luxe, que eren les que tenien reposamans i unes fustes posades en paral·lel, que tothom recordarà per que el dibuix de la cadira te se quedava reflectit, quan t’aixecaves, en les anques del cul, que apanes si s’inmutaven per estar quasi anestesiades, desprès de quasi quatre hores de tortura.
A més, teníem que aguantar una reiterada fresqueta, que a mesura que anaven passant les hores esdevenia una més que gelor insuportable, que més d’un havia tingut la ocasió de experimentar, quan víctimes de la nostra fanfarroneria juvenil, desafiaven els rigors de la fresca estiuenca, i ens anaven al recinte cinematogràfic en cos de camisa, fet que marcava les futures visites a les abans esmentades sessions cinematogràfiques, eixint de casa amb la nostra jaqueta o rebeca per a combatre la inesperada briseta que calava en el nostres, aleshores, tendres ossets, fent-nos-les passar morades per gosar desafiar el clima estiuenc, quan arribava la nit.
Finalment, tractant-se de unes temporades de descans, al menys per alguns, i degut a la immobilitat corporal, Morfeu anava fent mossa en els nostres cossos, acabant vençuts per la son, adoptant unes postures incomodíssimes, que cap de nosaltres recriminava perquè, o ja es trobava en plena sessió onírica o a la vora de caure en les urpes de la son.
De repent el recinte es posava en franca il·luminació, lo que feia que nosaltres tornaren al mon dels desperts. De sobte i fent com si no hagués passat res, preguntaven que li havia passat a la protagonista o al protagonista de torn, cosa que salvo rares excepcions, cap de nosaltres era capaç de respondre perquè havien segut vençuts pel cansament.
Malgrat totes aquestes adversitats, els cinemes, cinc en Gandia, dos més a la platja i altres tants per les platges de les poblacions que envoltaven la ciutat ducal, mostraven plens quasi absoluts durant la temporada, molt especialment la nit del dissabte on tothom solia gaudir del seu dia lliure setmanal. Eren altres temps, on la gent es solia divertir de manera molt “rara” preferint aquelles incomoditats a la confortabilitat d’altres indrets.
Però la modernitat va aplegar a les nostres vides. El primer atac a aquesta peculiar manera de gaudir d’un dissabte qualsevol va ser la aparició del anomenat vídeo, o VHS, un reproductor de cintes cinematogràfiques que el permetia visionar pel·lícules quasi de estreno al mateix saló de ta casa.
Malgrat aquesta ofensiva en tota regla al tradicional cinema quasi de barri, com eren aquestos recintes estiuencs, en un principi la batalla pareixia guanyada per la inexpugnable tradició d’anar al cinema tots els dissabtes, de les nostres caloroses nits d’estiu.
Les sales tancades, o de tot l’any, anaven modernitzant-se oferint ja, aleshores, un servei molt bo de bar, aire condicionat i lo més significatiu, una millora considerable en el confort de les seves localitat, passant de butaques de fusta i poca cosa més, a sallents en tota regla amb elements de comoditat dignes de les sales de cinema més modernes.
Però un fet va marcar, si més no, la fi de les sales d’estiu a la nostra comarca. Va ser la aparició de les anomenades cadenes privades.
Fins aleshores, la gent d’aquest país sols podia gaudir, o més bé sofrir, d’una cadena de televisió, des de que veies la llum, aquest modern i innovador mitja de comunicació al final de la dècada dels cinquanta. Una cadena, que anys desprès fou acompanyada de una altra igual de controlada per els estaments governamentals, que era una corretja de transmissió perfecta per al regim franquista que l’utilitzava com a escaparata de les “ bondats i avantatges” que es podien trobar si vivien en un país com el nostre, imatge per altra banda falsa i lluny de la realitat, amb uns continguts amb una puerilitat que feia pensar en com els dirigents franquistes ens veien, o volien que foren.
Amb l’aplegada de la democràcia i després de la aprovació de la constitució espanyola al 1978, encara va estar en format de monopoli aquest revolucionari mitja de comunicació, durant uns quants anys més, fins l’aplegada al poder del partit socialista el 1982.
Una de les promeses electorals dels socialistes , al front del qual es trobava un jove, aleshores, Felipe Gonzales, fou la implantació en la nostra recent democràcia de les anomenades cadenes privades, uns canals televisius que no tenien cap control, al menys de continguts i capital, dels estaments en el poder, obrint una porta a la modernitat, en l’àmbit de les telecomunicacions al nostre país.
Malgrat que els cinemes tancats o d’hivern anaven modernitzant-se, anys més tard es va produir la implantació de les tecnologies digitals, amb unes possibilitats d’oferta quasi il·limitada, amb canals temàtics i de continguts múltiples que feia competència a tot els altres sectors audiovisuals, ja fora radio, premsa escrita i fins i tot a les mateixes televisions generalistes que passaren de audiències multimilionàries a quotes de pantalla que no sobrepassava el vint per cent, cosa que continuava sent un negoci molt lucratiu, per a les abans esmentades cadenes televisives.
Fins i tot les mateixes sales tancades tenien que reciclar-se, si més no tancar definitivament per la falta de personal que assistia a les seves sessions, degut, principalment a la forta competència de les anomenades plataformes digitals, i que portava a la aparició del anomenats multi-cinemes ( varies sales de cinema, amb pel·lícules de estreno, ubicades normalment en un centre comercial), un fet que els grans mastodonts de l’època daurada del cinema de meitat del segle vint, no pogués resistir, i desaparegueren quasi per complet.
Amb tota aquesta allau d’atacs indiscriminats al nostre estimat i enyorat cinema d’estiu, sols faltava alguna cosa fora de lo comú, especialment en el plànol econòmic, per a fer que s’enderroqués tots aquests coberts d’oci i records plaents, i esta cosa va aparèixer en forma de boom immobiliari, fent que tots aquests recintes caigueren en les urpes de la voracitat de la rajola.
El futur dels cinemes en general és ben incert. En un darrer viatge que vaig fer a Nova York al 2003 vaig veure lo que podria ser el futur del cinema - perquè el de les sales ja està sentenciat-, en un hotel on m’allotjava. En una pantalla de televisió i un teclat, triava la pel·lícula que volgués, ja fos de estreno, és a dir que al mateix temps que jo la podia veure en el meu llit al hotel, s’estava estrenant en els cinemes de baix al carrer, això si, previ pagament de una tarifa força competitiva, o cintes de reestreno. A tot açó li afegim que cada vegada les pantalles de televisió augmenten de grandària i de qualitat d’imatge, a més a més de tenir els anomenats “home cinema” que despleguen al saló de ta casa un so espectacular, ja tenim la quadratura del cercle i una defunció quasi segura de la sala tradicional de cinema.
De moment, la setmana passada va tancar la darrera sala de cinema d’estiu a la localitat de Gandia, la sala Tugar per a fer un finca d’apartaments. Trist final. Descansi en pau.
Tots ens recordem lo que significava els cinemes d’estiu a les nostres vides. Especialment els dissabtes, lluny d’entestar-se en anar a olorar la suor de la gent, tragar fum de tabac dintre de timbes de dimensions inhumanes, i atabalar-se de cafè d’Alcoi suportant la música pesada, a uns decibels nocius per a la salut auditiva, decidíem anar-nos-en a veure un parell de pel·lícules ( quasi sempre de reestreno) a uns preus més que competitius, fumant-nos unes quantes cigarretes, bevent unes cervesetes més que gustoses, i empassant-nos uns entrepans ( els de botifarra i llonganissa estaven especialment bons), mentre visionaven les pel·lícules, triades per criteris que no sempre primaven els cinematogràfics.
El nivell de benestar en aquestos recintes no era precisament exemplar. Les cadires, fetes, unes vegades d’espart molt gastades a l’època, i les de ja més luxe, que eren les que tenien reposamans i unes fustes posades en paral·lel, que tothom recordarà per que el dibuix de la cadira te se quedava reflectit, quan t’aixecaves, en les anques del cul, que apanes si s’inmutaven per estar quasi anestesiades, desprès de quasi quatre hores de tortura.
A més, teníem que aguantar una reiterada fresqueta, que a mesura que anaven passant les hores esdevenia una més que gelor insuportable, que més d’un havia tingut la ocasió de experimentar, quan víctimes de la nostra fanfarroneria juvenil, desafiaven els rigors de la fresca estiuenca, i ens anaven al recinte cinematogràfic en cos de camisa, fet que marcava les futures visites a les abans esmentades sessions cinematogràfiques, eixint de casa amb la nostra jaqueta o rebeca per a combatre la inesperada briseta que calava en el nostres, aleshores, tendres ossets, fent-nos-les passar morades per gosar desafiar el clima estiuenc, quan arribava la nit.
Finalment, tractant-se de unes temporades de descans, al menys per alguns, i degut a la immobilitat corporal, Morfeu anava fent mossa en els nostres cossos, acabant vençuts per la son, adoptant unes postures incomodíssimes, que cap de nosaltres recriminava perquè, o ja es trobava en plena sessió onírica o a la vora de caure en les urpes de la son.
De repent el recinte es posava en franca il·luminació, lo que feia que nosaltres tornaren al mon dels desperts. De sobte i fent com si no hagués passat res, preguntaven que li havia passat a la protagonista o al protagonista de torn, cosa que salvo rares excepcions, cap de nosaltres era capaç de respondre perquè havien segut vençuts pel cansament.
Malgrat totes aquestes adversitats, els cinemes, cinc en Gandia, dos més a la platja i altres tants per les platges de les poblacions que envoltaven la ciutat ducal, mostraven plens quasi absoluts durant la temporada, molt especialment la nit del dissabte on tothom solia gaudir del seu dia lliure setmanal. Eren altres temps, on la gent es solia divertir de manera molt “rara” preferint aquelles incomoditats a la confortabilitat d’altres indrets.
Però la modernitat va aplegar a les nostres vides. El primer atac a aquesta peculiar manera de gaudir d’un dissabte qualsevol va ser la aparició del anomenat vídeo, o VHS, un reproductor de cintes cinematogràfiques que el permetia visionar pel·lícules quasi de estreno al mateix saló de ta casa.
Malgrat aquesta ofensiva en tota regla al tradicional cinema quasi de barri, com eren aquestos recintes estiuencs, en un principi la batalla pareixia guanyada per la inexpugnable tradició d’anar al cinema tots els dissabtes, de les nostres caloroses nits d’estiu.
Les sales tancades, o de tot l’any, anaven modernitzant-se oferint ja, aleshores, un servei molt bo de bar, aire condicionat i lo més significatiu, una millora considerable en el confort de les seves localitat, passant de butaques de fusta i poca cosa més, a sallents en tota regla amb elements de comoditat dignes de les sales de cinema més modernes.
Però un fet va marcar, si més no, la fi de les sales d’estiu a la nostra comarca. Va ser la aparició de les anomenades cadenes privades.
Fins aleshores, la gent d’aquest país sols podia gaudir, o més bé sofrir, d’una cadena de televisió, des de que veies la llum, aquest modern i innovador mitja de comunicació al final de la dècada dels cinquanta. Una cadena, que anys desprès fou acompanyada de una altra igual de controlada per els estaments governamentals, que era una corretja de transmissió perfecta per al regim franquista que l’utilitzava com a escaparata de les “ bondats i avantatges” que es podien trobar si vivien en un país com el nostre, imatge per altra banda falsa i lluny de la realitat, amb uns continguts amb una puerilitat que feia pensar en com els dirigents franquistes ens veien, o volien que foren.
Amb l’aplegada de la democràcia i després de la aprovació de la constitució espanyola al 1978, encara va estar en format de monopoli aquest revolucionari mitja de comunicació, durant uns quants anys més, fins l’aplegada al poder del partit socialista el 1982.
Una de les promeses electorals dels socialistes , al front del qual es trobava un jove, aleshores, Felipe Gonzales, fou la implantació en la nostra recent democràcia de les anomenades cadenes privades, uns canals televisius que no tenien cap control, al menys de continguts i capital, dels estaments en el poder, obrint una porta a la modernitat, en l’àmbit de les telecomunicacions al nostre país.
Malgrat que els cinemes tancats o d’hivern anaven modernitzant-se, anys més tard es va produir la implantació de les tecnologies digitals, amb unes possibilitats d’oferta quasi il·limitada, amb canals temàtics i de continguts múltiples que feia competència a tot els altres sectors audiovisuals, ja fora radio, premsa escrita i fins i tot a les mateixes televisions generalistes que passaren de audiències multimilionàries a quotes de pantalla que no sobrepassava el vint per cent, cosa que continuava sent un negoci molt lucratiu, per a les abans esmentades cadenes televisives.
Fins i tot les mateixes sales tancades tenien que reciclar-se, si més no tancar definitivament per la falta de personal que assistia a les seves sessions, degut, principalment a la forta competència de les anomenades plataformes digitals, i que portava a la aparició del anomenats multi-cinemes ( varies sales de cinema, amb pel·lícules de estreno, ubicades normalment en un centre comercial), un fet que els grans mastodonts de l’època daurada del cinema de meitat del segle vint, no pogués resistir, i desaparegueren quasi per complet.
Amb tota aquesta allau d’atacs indiscriminats al nostre estimat i enyorat cinema d’estiu, sols faltava alguna cosa fora de lo comú, especialment en el plànol econòmic, per a fer que s’enderroqués tots aquests coberts d’oci i records plaents, i esta cosa va aparèixer en forma de boom immobiliari, fent que tots aquests recintes caigueren en les urpes de la voracitat de la rajola.
El futur dels cinemes en general és ben incert. En un darrer viatge que vaig fer a Nova York al 2003 vaig veure lo que podria ser el futur del cinema - perquè el de les sales ja està sentenciat-, en un hotel on m’allotjava. En una pantalla de televisió i un teclat, triava la pel·lícula que volgués, ja fos de estreno, és a dir que al mateix temps que jo la podia veure en el meu llit al hotel, s’estava estrenant en els cinemes de baix al carrer, això si, previ pagament de una tarifa força competitiva, o cintes de reestreno. A tot açó li afegim que cada vegada les pantalles de televisió augmenten de grandària i de qualitat d’imatge, a més a més de tenir els anomenats “home cinema” que despleguen al saló de ta casa un so espectacular, ja tenim la quadratura del cercle i una defunció quasi segura de la sala tradicional de cinema.
De moment, la setmana passada va tancar la darrera sala de cinema d’estiu a la localitat de Gandia, la sala Tugar per a fer un finca d’apartaments. Trist final. Descansi en pau.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
